El diputat Joan Baldoví diu que només rebutja els festejos taurins que fan patir els animals, i aclareix que unes vaquetes amollades 15 o 20 minuts, com les que fan al seu poble, no entren dins d’aquesta categoria.  No és aquesta una bona eixida endavant.  Reobre la polèmica que significà la seua designació com a candidat al Congrés de les persones diputades per la coalició Compromís-Equo, quan l’acusaren  de ser partidari dels bous al carrer.  I no serveix com a escut fet de coherència, perquè no s’aguanta. 

Si Joan Baldoví diu això, és que té molta confiança en la gent del seu poble i, a més, no sap el que són les vaquetes.  Les referències al maltractament constant que pateixen són moltíssimes, i la xarxa permet disposar d’una gran quantitat de vídeos que les mostren.  Són animals xicotets, més febles i més a l’abast dels valents de segona divisió que es caguen de por davant dels pobres bous grans, capllaçats, embolats, torturats.  Les vaquetes reben per totes bandes: puntades, colps, estirades de cua, més puntades i més colps quan han caigut a terra i lluiten per alçar-se.  A la panxa, al coll, a la boca.

Des del Casal Carme Claramunt prenem una ferma posició en contra del maltractament a qualsevol ésser viu.

Per descomptat, ens oposem a la vulneració de drets als éssers humans, però també a les pràctiques contra els animals que podem veure simbolitzades en les curses i els correbous.
Els Països Catalans han d'ésser una terra sobirana, justa i capaç d'afrontar amb responsabilitat els debats que la història planteja. És per això, que entenem irrenunciable afrontar el debat sobre la tortura animal i el respecte al medi ambient des de la responsabilitat. Els temps de la inconsciència vers als altres, siguin persones, animals o entorn ecològic, s'han d'acabar. De res ens serveix que els braus, els toros, i els correbous hagin estat una de les tradicions culturals més arrelades al nostre país si aquesta no és justa i només és destructiva. Aquests són els valors que volem transmetre a les generacions futures?  Com a gent compromesa en l'alliberament social i nacional del nostre poble, com a independentistes, diem des de Llefià, en particular, i Badalona que no podem ser veritablement lliures mentre practiquem la tortura i l'abús.

“El mono que llevamos dentro” és un llibre de Frans de Waal editat per Tusquests en 2007 ben interessant. En el capítol titulat “Benevolencia. Cuerpos con sentimientos morales” parla del que podríem anomenar les bases materials de la moralitat i en ell l'autor descriu el que per a ell serien expressions elementals de comportaments morals en animals. Alguns dels comportaments que descriu semblen estar molt lluny del que nosaltres entendríem per moral, en canvi altres no ho estan tant.
Per exemple, considera que la capacitat per posar-se en la posició de l'altre ja és una qualitat important en el camí cap a la moralitat. L'autor conta el cas d'una cuidadora d'una femella de ximpanzé que va anar a veure la cria que havia tingut la ximpanzé i que estava arrupida sobre la panxa de l'animal, envoltada de pèl i pràcticament invisible. En comprendre la mare de la cria que seria més interessant per a la cuidadora veure la cara que no l'esquena de la cria, li va passar la mà dreta per damunt de l'esquena de la cria i li va agafar el braç dret, i amb l'esquerra seva, passant-la per sobre de l'esquena de la cria, li va agafar l'esquerra de la cria i al estirar després els braços la mare li va donar un gir de 180 graus que va deixar davant de la cuidadora la part davantera del cos de la cria i la seva cara, satisfent així, el que segurament era el desig de la cuidadora.

La meva terra no té una flama que digui si,
però una espurna sempre ho vol dir.  
No té una flama que digui no,
però té cendra que ho colga tot.   Lluís Llach.  La meva terra.  
Era a la plaça de la Constitució d’El Puig, amb un somriure permanent a la boca per a fer veure que estava del seu costat.  Esperava el moment de la batalla de rates per a obtindre imatges amb les que demostrar que, al meu xicotet país, existeix l’enèsima forma de linxament públic convertit en diversió.  Són les noves festes davant el patíbul: les persones que s’anaven a ajusticiar han deixat tot el protagonisme als animals de pràcticament totes les espècies a l’abast, i el passeig amb la gramalleta és ara una nit de bous al carrer, una jornada de tir i arrossegament, una competició colombaire o una batalla de rates.
Les Festes de Sant Pere Nolasc d’El Puig, el darrer diumenge de gener, inclouen la dels joves de la lleva, que es continua celebrant malgrat la fi del servei militar masculí i obligatori.  Vestits amb uniforme de camuflatge i sense cap dona entre ells, trenquen els perols amb llepolies i joguines que els xiquets i xiquetes recullen del terra.  Ens contaren que alguns d’aquests perols tenen una “sorpresa”: fiquen rates, unes mortes i altres vives.  Si ix una de morta, els joves la llancen contra la gent, a la recerca del crit desesperat de les xiques.  Si ix una de viva, la diversió està en aprofitar el seu intent desesperat de fugir per a “caçar-la” a puntades i xafades fins que, ja morta, torne a fer de cosa divertida que tirar a les xiquetes per a festejar.  Tradicionalment, s’han utilitzat rates de marjal caçades als camps de l’horta, però ha hagut ocasions que s’han fet servir ratetes de laboratori, comprades a tendes d’animals, i fins i tot conills.

A les Festes de Sant Pere Nolasc d’El Puig, el darrer diumenge de gener, es celebra la festa dels joves de la lleva que, malgrat que ja no es correspon amb cap servei militar masculí, encara no incorpora cap dona.  A la plaça de la Constitució, els quintos trenquen els perols plens de llepolies i altres regals per xiquets i xiquetes, i fan la batalla de rates.

Segons diverses informacions sobre aquesta festa, alguns perols contenien rates mortes i altres de vives.  Els cadàvers eren llançats pels joves contra la gent, especialment les xiques, mentre que els animals vius es convertien en objectiu d’una cacera a puntades i xafades fins que les mataven i es convertien en nous objectes per a llançar.  Eren rates de marjal i, en ocasions, animals de laboratori comprats a tendes d’animals.  En ocasions s’han fet servir conills.

El divendres, 27 de gener, es celebrà el primer sopar de la Folgança animalista a l’Art 133  d’Algemesí.  Acudí un gran nombre de persones, militants i simpatitzants del moviment de defensa dels drets dels animals i de lluita contra la tortura taurina, que degustaren un sopar majoritàriament vegà i sense ús ni explotació animal, amb molta varietat de plats i sabors.
S’entregaren els dos primers premis que la Folgança ha instaurat per a assenyalar el contrast entre la defensa contínua pels drets dels animals i la seua vulneració flagrant i sense consideració.  Per això, el primer premi Tio Batiste a la Protectora d’animals RIBERCAN , en reconeixement per la seua lluita de més de 15 anys des del seu refugi de Carcaixent.  En la entrega del premi, Folgança recordà que RIBERCAN necessita de molta ajuda i col•laboració, sobre tot econòmica, per a continuar amb el seu projecte.
El premi porta el nom de Baptista Borràs, referent del moviment de defensa dels animals d’Algemesí.  Fou un home valent que sempre es mostrà contrari a la tortura que patien els animals a la plaça, i es negà a guanyar una sola pesseta tacada de sang: durant la setmana de bous tancava el seu bar, situat al cantó del carrer Muntanya amb el carrer València.  Eren pressents al sopar dos de les dues filles i un net, que entregà el premi a les representants de RIBERCAN.
El premi Cuerno Quemao de rebuig a la tortura taurina va correspondre al Sr. Alcalde d’Algemesí, Vicent R. Garcia Mont, per la utilització electoralista del patiment dels vedells de les becerrades, per lluitar contra el progrés i per atacar la llibertat d’expressió de ciutadans i ciutadanes d’Algemesí amb tota classe de maniobres per a dificultar la concentració i la manifestació antitaurina de la setmana de bous.
Entregà el premi el nostre company d’Iniciativa Animalista i membre de la Folgança, Jesús Frare.  En absència del guardonat, el recollí la regidora de Més Algemesí, Lorena Calatayud, que juntament amb Asensi Garcia, regidor d’Esquerra Unida del País Valencià d’Algemesí, assumí l’encàrrec de fer arribar el premi a l’interessat al proper Ple.  Amb aquestes persones representants, eren presents al sopar altres membres de Més Algemesí i EUPV
 
 

Primera mort del 2012 als bous al carrer.

Dissabte, 21 de gener, morí a Navaixes (Alt Palància) un veí d’Almàssera (L’Horta) que participava com a espectador del bou embolat. L’animal, espantat pel foc, pujà a un munt de troncs acumulats a la plaça de l’Om, a pocs metres del piló on havia estat embolat i on estava situada la víctima, que va caure a causa de l’envestida. Després, el bou caigué a sobre d’ell i morí a l’acte.

Volem manifestar el nostre condol per aquesta nova mort causada per la pràctica dels bous al carrer, que lamentem profundament. Desitgem que es prenga consciència que és hora de deixar de banda aquesta tradició que només pot causar patiment a humans i bous, que ha de ser superada per la consciència de respecte als drets dels animals.

Les tortugues olivàcies (Lepidochelys olivacea) tenen a la platja d’Ostional, Costa Rica, un dels seus punts principals de nidificació.  Cada any, desenes de milers d’aquests animals, amb algunes femelles de tortuga verda del Pacífic (Chelonia mydas agassizii) i de les famoses tortugues llaüt (Dermochelys coriacea), dipositen els seus ous a l’arena.

S’ha denunciat que existeix un espoli sistemàtic dels ous d’aquestes tortugues, que figuren a les cartes dels restaurants de la zona per a que les persones turistes els consumisquen com a una especialitat local.  Segons l’Institut de Turisme de Costa Rica, es tracta d’una forma sostenible d’explotació d’aquest recurs que dóna treball a la comunitat local, organitzada com l’Associació de Desenvolupament Integral d’Ostional (ADIO)1.  WWF, que dóna suport a la iniciativa, afirma que la recol·lecció es limita a les primeres hores de les arribades de tortugues2.  

En els últims dies hem patit un atac informàtic, que ens ha paralitzat la web, impedint visionar-la, etc. Un cop solucionat, en els pròxims dies realitzarem les actualitzacions pendents.

Condemnem enèrgicament aquest atac a la llibertat d'expressió i us agraïm totes les mostres de solidaritat que hem rebut. Ni aquest atac ni cap altre, podran impedir que continuem defensant els drets de tots els animals.

"Perseguisc la perdiu fins a cansar-la. L’empaite tot el que faça falta durant els seus vols: 3, 4, 5 km… Al quart o cinquè vol es voldrà amagar, i ací entra en joc l’habilitat del gos. Tinc més possibilitats d’agafar una perdiu en 5 km que altre que haja fet 3 durant el mateix temps. Em falta temps per a regalar perdius. Sempre trobes qui te les demana, però a casa ens mengem unes quantes. La meua
dona les cuina molt bé".

És el començament d'un altre article escrit pel company Jesús Frare, si voleu llegir-ne el contingut complet podeu fer click ací.